Què com va anar el #xerrem? Pos stupendo!

La idea era senzilla i complicada: juntar a persones per xerrar. És una idea què em volta al cap des de fa temps què vaig a conferències on hi ha gent què ens diu coses a fer, però què crec, honestament, molts no han hagut de posar en pràctica mai. La seva feina és investigar i observar, no arromangar-se. Aquesta conversa era una espècie de reinvindicació de què tots tenim coses què poder aportar als altres, junt amb una necessitat personal d’aprendre de gent què s’hi hagi trobat per contrastar i, si escau, canviar alguna cosa. Parlar de tu a tu, vamos. Vaig escriure un post, i vaig convidar a gent què pensava què li podia interessar, de forma què em vaig mig assegurar què els assistents tenien ganes de venir.

Els missatges què m’arribaven eren del palo de “venc d’oient què no tenc res a dir”, i jo pensava, “idò menys a dir tenc jo, però ja veurem”.

Ens juntarem una dotzena de persones a un cub de vidre amb aire acondicionat. Vull dar les gràcies a Paula Gual i al personal de BLD restaurant, perquè és fantàstic què tot el què te demanin és: quants sereu, sense cap altre pregunta de bé ja veurem com ho feim, o ja en parlarem, o quan ho sabis en tornam parlar. A més, doble agraïda perquè ens reservaren un lloc on ens haguessem mort de calor, i ens varen compondre tot en tres minuts per trobar un altre racó per noltros.

Les estrelles o el quart minvant va fer què desde el moment zero, totes i cada una de les persones què estàvem allà xerrassem de noltros amb una sinceritat què crec què cap de nosaltres tenia al cap. La conversa va anar d’una banda a una altre sense necessitat de ser dirigida, re-dirigida o re-conduïda. La meva feina es va limitar a fer dues preguntetes i a anar apuntant les intervencions de cada un. Va ser realment guapo a més de constructiu què molta gent què no es coneixia confias des de el primer moment experiències personals i professionals.

Així va quedar la cartulina què vaig dur. La idea inicial era fer una cosa rollo taller, però al final, servidora va anar agafant notes mentre els participants parlaven lliurement.

La cosa va anar així: vaig plantejar una sèrie de dubtes de perquè emprenidor/ empresari s’estaven enfrontant quan des de què poses una empresa ets empresari i de què hi feia un autònom allà enmig. Si era una qüestió de terminologia modernosa o què, perquè no erem autònoms, si eso erem “freelances”, què és molt més cool andevasaparar… Però a tall d’això varen anar sorgint converses derivades, que varen anar cap a gestió interna, canvis de funcions, estructures d’empresa, gestió de personal…  i molt més interessant, com sol passar.

Al final, tots es consideren emprenidors per la part de valentia, inquietud, cercar la satisfacció personal sempre què es pugui, identificació de la persona i empresa, ser àgil per detectar oportunitats de negoci noves o projectes què interessin especialment, poder treballar d’una forma més vocacional i “artesana” al poder fer valer el teu criteri personal i professional, poder crear un entorn de treball normalment més alegre sense ser poc seriós, per tenir coneixements i aptituts què et fan ser polivalent a un moment donat i, la frase de Toni Ribas “els mals de cap són teus i tel’s gestiones com vols”.

Però també, tots, es consideren empresaris en quant què tots havien hagut de passar una part del seu temps dedicats a la gestió, costs, despeses… deixant la tasca principal a un costat per solventar aquests temes. També estan tots d’acord en la necessitat de crear un entorn laboral basat en la confiança. De fet, la paraula més normal referida als socis era “amics” tot i què varen reconéixer què no hi ha què ser íntims, però sí tenir una relació prou profunda com per poder parlar per posar a puesto a l’altre o què t’hi posin a tu sense crear un conflicte. Ha d’haver-hi un criteri comú per prendre decisions coherents, i és molt més senzill establir aquest criteri amb una persona què coneixes i respectes personal i professionalment.

Els motius d’establir-se com a empresa son varis:

– per poder assolir projectes més grans al tenir un equip fixe què et complementa i recolza,
– per presentarte de forma més professional a un client tenint un nom comercial i un lloc de feina fixe per trobar-se amb ell
– per compartir despeses derivades de llocs de feina, impostos…
– per formalitzar una relació professional d’una forma legal

I per tots, els beneficis són notoris desde el punt què aprens una part de la professió què és la gestió, les factures, has d’assolir algunes capacitats de gestió econòmica, agafes una responsabilitat envers els teus socis i empleats què et fa pensar una mica més enllà de la fi d’un projecte o d’un client determinat, i, sobretot, el fet de no estar sol. També molt gran la frase de Pilar quan digué què el soci és aquella persona què quan no saps si tirar-te al precipici o no, va i te pega una sempenta.

Les idees globals què varen sortir més enllà de empresa / emprenidor varen ser:

– Hi ha sectors on el fet d’emprendre és més senzill (tecnologia, art, disseny…)
– en aquests moments de crisi la gent estam abocats a tirar d’enginy i valentia (també una micona d’inconsciència)per convertirmos en emprenidos, sia via empresa o sia via autonomisme. Dependré dels objectius de cada un.
– Un emprenidor

• ha de ser versàtil, s’ha de sentir estable dins la incertesa, i els socis donen seguretat en un entorn tan canviant.
• és una persona què fa alguna cosa diferent, innova ja sigui en procés, en concepte, en forma de gestió, en producte, en atributs… la diferència ha de ser un dels seus objectius. 
• ha d’envoltarse de gent en qui confii i amb qui pugui parlar obertament 

– S’ha de cuidar molt la relació amb els socis, ja què és a l’hora una xarxa de seguretat i un fre per certes accions individuals, però el balanç és, per tots, positiu.
– S’ha de crear una xarxa interempresarial igual què es fan xarxes entre autònoms. S’ha de saber fins on es pot arribar.
– Per tots el moment de pensar en la gestió de l’empresa va ser un punt important. Entre aquests socis/ amics, s’havia arribat a un punt en el què una part de la feina, del temps i de recursos s’ha de dedicar a pensar en la gestió de l’empresa, en els costs, en la planificació, en la gestió del temps de cada un dels empleats o dels socis…
– El qui fa què, casi sempre ha estat per un tema d’aptituts personals, de forma que cada un ha arribat a una tasca diferent del seu ofici.
-Entre els socis s’estableixen sinèrgies què asseguren un aprenentatge continu.
– S’ha d’ensenyar al client. La cosa està malament, però hi ha formes de què el client respecti la feina en esforç i termini.
– Tot i així, s’ha de ser capaç de posar-se al lloc del client, en necessitats, en aspiracions, en objectius i ser humils en les propostes.
– El concepte “Trabajo alimenticio” darà lloc a una conversa a part ja què s’han de fer coses poc interessants o què no ens agradin o què el client no ens deixi fer tot el què fariem. La cosa és simple: hem de pagar factures.
– Gran també la frase de Toni Aloy (sols David i jo sabiem què era seva) de “el jefe ha de dur el cafè al seu equip”.

Gràcies una altre vegada a David Martín, Aina Vidal, Toni Ribas, Rocío y Eva (de ZinKfo), Victoria Campins, Yolanda Serrano, Toni Roig, Juan Moreno y Antoni Aloy (de APSL), a Benjamí, a Luis, a Paula Gual, a Jesús Cortés (d’Artífices), a Pilar Domínguez (de Mandarina Creativos) i a Bernat Català (d’ onsom).

Crec, sincerament què sense qualsevol d’ells l’experiència no hagués estat tot lo interessant i constructiva i motivadora i reveladora i reflexiva i quèséjoquè què va ser.

I sí, n’hi haurà més. Tenim varis temes: gestió d’equips en plantilles petites, gestió en general (com m’ha comentat Paula, queda la cosa de què és un mal necessari quan en realitat de tenir una bona gestió interna depén que una empresa tiri envant), els “trabajos alimenticios”, els clients, formes jurídiques, formes de treball i d’organització de projectes, planificació… No tardarem molt, però necessit treure una cosa, investigar una mica i treure’n tres punts des d’on arrancar. Què jo no som tan viva com voltros, què som rossa!

Aquí l’storify amb els apunts a twitter.

(i ara què faig el recompte, veig que la dotzena què he dit al principi és en realitat quelcom tipus una dotzena a la mallorquina, perquè érem 17, però no té cap importància. Digo yo)