#xerrem reloaded: amos si reloaded

Quinze dies (més, de fet) han passat desde el darrer #xerrem. Mea culpa què m’hagi retrassat tant en el balanç de les MÉS TRES HORES! (ossea, MÉS TRES HORES!!) què varem estar xerrant al cubícul què BLD ens va deixar (gràcies una altre vegada!).

En descàrreg meu pel retrás, he de dir què és què fàcil no ha estat ordenar les idees què varen sortir de les tres hores. La conversa, volia jo, havia d’anar sobre quina part del curro què tenim és consultoria no pagada. Fins on s’atura un de proposar i proposar. Com es pot recuperar en tema pasta tota la feina de pensar… Amos, cosetes de novata què li venen a una al cap i què no t’explica cap d’aquests conferenciantes d’escoles de negocis (jo, criticar… =P)

La cosa és què la gran sorpresa ha estat desmontar tots els posits, que no eren molts per tres hores, però sí eren espessos i s’havien de recolocar. I el curro de recolocar m’ha agradat. Què pot ser no vos importa? Pot ser, però vos ho cont.

M’ha agradat perquè quan redueixes intervencions a postits, quan extreus dues frases d’una explicació, quan procures quedat-te amb la idea esencial, sense accessoris, perds matisos. I si llevam aquests matisos, si els canviam de lloc, si canviam un postit de lloc i el posam a un altre, descontextualitzat, pot recolzar la cosa oposada.

De fet, és el què he fet.

Quan a l’hora i mitja de conversa vaig veure què la cosa derivava cap a la gestió de client, cap a la definició de negoci, cap a l’especialització de serveis… Vaig dir, va al·lots, mirem de juntar tot això per centrar-ho en una cosa: mirem de definir perquè triam un proveïdor, per mirar de veure quines són les qualitats per les quals sen’s contracta.

Tot el què va sortir, què no era poc, era completament subjectiu. L’experiència (no la saps mai), el feeling què te doni la persona (no hi ha cosa més subjectiva), què te transmetin què fas i com. Aquests són els tres què he acabat separant com a estrictament subjectius. I me falta el més objectiu de tots: què no t’hagis d’ajustar a un preu, clar, què si no, no compres el què vols sino el què pots.

Però la cosa és què els què he posat com objectius: Recomanacions, presentar propostes de millora, veure les feines què ha fet abans, saber quina és la seva especialització, el valor afegit de l’empresa… no són realment demostrables més què quan hi fas feina. Vull dir què un un pressupost guapo no vol dir què sigui millor professional què un què ens duu un pressupost en un fol (crec recordar que “comic sans” va ser rebutjat per unanimitat =P).

Parlàrem de lo injust què és tirar d’empresa gran quan pot ser la petita ó autònom faria millor servei, o al revés, descartar la gran pensant què no podran fer feina al detall en el nostre projecte. I de lo injust què és tirar d’aspecte físic per contractar a algú, tant per tiradillo coletero com per rebutjar a un tipo què te vengui amb un porsche tenint per segur què te tangarà. Igual què què hi hagi un tipo que te presenta un pressupost més car què un altre vol dir què el car serà el bó.

Al final, la conclusió, és què el client triarà pel què li faci sentir còmode. Per aspecte físic, per estètica, per disseny, per preu… Hi ha resistència al canvi, i tractar professionalment amb gent com un, pos què voleu què digui, és la clau què pot fer que tot això què a la conversa sigui objectiu es torni subjectiu, i al revés. I, de sobte, de “n” postits i de temps mirant cartulines (alguna vegada directament i altres, no vos enganaré, de reull mentres mir la tele), surt un punt què fa què sí, què treim una conclussió i un discurs de tres hores de conversa aparentment inconexe se pot construir en base a tres paraules “resistència al canvi”. El post-it més amagat era aquest.

El post surt tope de llarg, però mala tarde. Miraré de resumir els altres temes tractats…

Arrancàvem amb el tema de la “consultoria” aquesta què tots hem de fer per presentar un pressupost. Els què venen de publi ens varen dir “noltros tenim un brief”, i tu dius, vale, molt adeqüat, però pot ser en altres entorns, no podem posar a fer feina al client tan directament, i hem de jugar, amb tots els riscs què això té, a endivinar què pot ser necessiti el client, i no ho sap i nosaltres podem ajudar-lo i, de passada, fer una bona feina.

Seguint aquest argument pot passar (passa per tot, sempre i en tots els sectors) què agradi la teva proposta i se fa. I no la fas tu. Tu has currat, has fet la feina d’investigació, d’adivinació, has fet el teu excel i has mirat bé la bolla de vidre què tens per consultar el què pareix què el client vol, i la t’aixequen. El cosí, un proveïdor més proper, o ells mateixos amb recursos propis.

Arribat a aquest punt, tothom diu què per mirar de què no passi, es tira d’experiència.

Aprens a no perdre pasta quan pressupostes, aprens a no passar propostes sino pressupostos, aprens a cobrar el què toca, aprens a tractar client, aprens a cobrar per avançat… aprens, en definitiva, a perdre la por. Vamos, que la perds.

Perdre aquesta por implica la única cosa en què va paréixer què tothom estava d’acord: fer el què saps fer, especialitzarte, dir “no” quan una feina te durà problemes no sols per aspectes de client, sino perquè no te sigui rendible a nivell hores, o esforç o perquè moltes vegades ja es sap abans d’arrancar!

Varen sortir dades “exactes” de, per exemple, quan és que arribes a no passar pena de cobrar el què toca (o el preus què tu trobes què has de cobrar): David troba què aquest punt arriba quan no tens temps per fer la feina correctament, i cobres més perquè te valores més, y Luis se va atrevir a posar temps: dos anys. En quan al creixement empresarial, la majoria dels allà presents pareix què volem viure tranquils. Toni, de fet, troba què si els va sortint més feina, és partidari de reinvertir per viure millor.

Ara, què gran part de la xerrada va anar al voltant de pros i contres de fer feina amb propostes personalitzades o en paquets de tasques, en pla industrial.

En Juansa (crec, perquè el postit posa el seu nom =P)  troba què la forma de créixer és paquetitzar serveis, ja què permeten créixer usant l’estructura de la qual es disposa escalant producció i estandaritzant serveis fent-los més eficients. Però teniem en Suki i jo mateixa què trobam què fer feina amb packs de serveis és no personalitzar el servei ni la feina al client, i no ens sentim còmodes.

La conclusió és què com què hay gente pá tó, hay proveedores pá tó. Dels allà presents, el més fàcil de definir va ser Guillem, fotògraf ell, què té packs standar per books i si algú té alguna idea més de pensar, ja sí fa un pressupost personalitzat, però gran part de la feina la fa d’aquesta manera. Ja té localitzacions adequades a cada cosa què es vulgui mostrar i no perd gaire temps pensant.

Cosa què duu a pensar què si no perd gaire temps ara, és perquè l’has perdut abans.

L’experiència és on va a parar tota derivació de tota conversa. El què no sap aquesta genteta és què jo estic aprenent molt de la seva experiència.

Gràcies aquesta vegada a MI Suki, a Toni Ribas de Stop Humitats, a Xim Almendro aka Ximosoft, a Juansa que hace robots en Botize y es mi jefe en retroactivos (=P), a Guillem Bosch, Luis Edu y Sabrina de Wuai, Luis, Toni Roig y Paula Gual.

He pujat les fotos aquí. Desenfocades totes elles. Aslukaté ser alèrgica al flash i fer les coses amb nocturnitat. Però, al menys la del panell final la repetiré… No se veu res! =(

Moltes gràcies a tots per venir! El proper, crec, el 18 de novembre. Avisaré amb temps i a veure quin tema trec per arrancar per acabar parlant de mil altres coses més interessants.

I crec què miraré de fer-me amiga d’alguna eina de mapes mentals. O algo.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s