#xerrem al nàutic, el què xerràrem

Han passat gairebé tres setmanes del quart Xerrem, al Nàutic una altre vegada (mil gràcies Paula!) a les quals he estat mirant aquest noséquèdir-li mils de vegades. És el dibuixet dels temes què varem estar tractant.

El tenc penjat al menjador. És el què vaig apuntar a la conversa. La idea era xerrar de captació de fons, de pasta, de doblers. Irma (la persona què conec què sap més de negociacions bancàries, i també mil gràcies per venir) va començar parlant quatre coses clares del mercat bancari dels darrers anys i actuals.

I ens va dar un parell de consells per conseguir doblers via bancària (i pot ser què no concedeixin els crèdits =S)

– Fer previsió de necessitats a llarg termini (9 – 12 mesos) i demanar sobre aquesta quantitat.
– Demanar crèdits a tornar en molt temps, i si eso anam amortitzant el capital
– i anar de cap a ICOs directes, perquè els indirectes tanmateix passen per banc.

Fent voltes a la dificultat real què té cercar finançament, varem anar voltant a la forma de poder tirar envant fent ús sols de recursos propis, i tot i què és difícil varem trobar vàries idees què són, bàsicament una mica de sentit comú i consciència:
– Mirar d’assolir projectes escalables, a fi d’optimitzant recursos i poder estalviar
– No perdre el focus i saber bé quin és l’objectiu del negoci. Així se poden prioritzar els projectes i no invertir en altres què no són una fita per noltros.
–  Madurar com a professional abans pensar-mos què saben mandar i delegar.

I tot això, enmarcat dins un entorn canviant, on no ser flexibles en l’objecte del negoci pot fer què quedem obsolets o què, realment, perdem possibilitats de negoci. Com a contradicció nostámal.

Aquest entorn canviant i el canvi de model al qual estam ben però què ben ficats (gràcies Europa oh, Europa per venir a ara a demanar comptes així de repente i fer-mos pringar a tots amb mesures què ens afecten el dia a dia mentre altres guanyen més i més pasta, això ho dic jo). El canvi de model, deia jo, què ens obliga a estar sempre en moviment, evolucionant, en constant transició, farà què el banc hagi de canviar el tracte amb el client i oferir un altre tipus de productes bancaris. Peeeeeerò no podem contar amb ells, encara.

I com afecta això a la pasta? De moment, què no ens en donen. Ergo, cosa hem de fer. El model actual (i el què ens espera) passa per una contenció important de la despesa, què canviarà la forma de consum i la forma de contractar/ col·laborar. Va sortir la possibilitat de fer trocs com a forma de finançament: me dónes un producte o servei per una cosa què necessites i arribam a un acord per canviar-mos els serveis.  Això pot fer que en les relacions laborals la confiança tengui més importància.

I com afecta a la relació professional? Idò aquesta és una bona pregunta… Tothom està d’acord en què hi ha molta mà d’obra, però què els professionals són mals de trobar. Els bons caps ja fa anys què no són els què més saben d’una cosa sino els que millor saben gestionar els recursos del seu equip. És fàcil què el cap no sabi fer tot el què fan els membres del seu equip, però sí ha de saber què costa fer la feina. I això implica que les aptitus dels components dels equips també canvien: han de saber fer la seva feina a la vegada què han d’assumir la responsabilitat d’aquesta feina i han de saber aportar i treballar en equip. Els “formadors” què solen ser (en cas universitaris i profes) persones què estan lluny del mercat laboral no ajuden gaire a què el perfil professional vagi de la maneta de l’acadèmic, i les avaluacions als cursos de formació no reglada s’haurien de poder fer tenint en compte l’assimilació de tasques i conceptes, cosa què ens duu a una modificació del sistema d’avaluació de coneixements i aptituts professionals…

De tot el que xerrarem, sempre estaven presents les paraules canvi, modificació, flexibilitat… I els vaig demanar què era la cosa què podia dar seguretat a una persona respecte de la feina i la vida. Si tot pot canviar i canvia, en què ens hem de fixar per estar segurs, per tenir estabilitat? I la resposta, què crec què digué Bernat i tothom va estar-hi d’acord, va ser “confiança en un mateix i en les seves competències“.

Trob que per aquesta darrera afirmació (que pareix un doi però no ho és) i per la presentació de Toni com a “professional en trànsició“, ja hauria valgut la pena l’estoneta passada. Però és què a més, el tema del canvi, de com afecta al megapetit empresari, de com se pot encarar i de quines formes es pot col·laborar, va fer d’aquesta xerradeta una estona molt profitosa.

Agraesc, una altre vegada, la participació de Paula, Bernat, Jesús, Toni, Mariano, Sonia, Irma, Pau, Luis i Margarita. I mil gràcies una altre vegada al Nàutic per deixar-mos aquell espai fantàstic.