La clau de la conversa arribà cap al final. En Toni Roig va dar amb el motiu de la trobada i va posar nom al què jo no havia sabut posar: Educació per l’empreneduria.
Se xerra de modificacions en l’educació, una d’elles consisteix en introduïr “assignatures” que potenciin l’empreneduria. Educació per l’empreneduria va ser el què Toni va dir quan ens varem plantejar quin podria ser el temari i qui podria dar aquestes “assignatures” i sen’s va ocórrer què podria ser un mix de la formació i orientació laboral (FOL), què és una assignatura transversal a formació professional on es donen pinzellades de legislació, de com fer un cv, de com encarar entrevistes de feina… Quan ens varem plantejar que pogués a ser la nova “educació per la ciutadania” de Zapatero però la versió de Wert, ens varen pegar calfreds. La cosa és què des del principi de la conversa la simple idea de que se pretengués que tothom fos “emprenidor” ens va escarrufar. Més què res perquè gran part dels allà presents no varem ser precisament els més bons estudiants de cada curs, i no sé si els millors estudiants de cada curs haurien estat allà amb nosaltres.
El temps què varem tornar xerrar dels trets del famós “emprenidor” varem intentar vincularlos a uns trets del desenvolupament acadèmic, que, sempre, era transversal: que els profes meresquin respecte, avaluar no respecte de resultats si no de l’adaptació i aptituts de cada un, introduïr la presa de decisions i (pot ser) avaluar criteri i conseqüència, enfocar les matèries a comprendre els mecanismes i raonaments (Luis va dir què alguns raonaments lògics matemàtics els havia aplicat a certs aspectes de la vida).
Una experiència que va ser determinant en l’educació acadèmica de’n Bernat va ser quan a la carreraun dels profes, per primera vegada, el va “ensenyar a pensar” amb una cosa tan senzilla i tan complicada com posar en crisi les conclusions a les quals ell havia arribat. I això, pensam, obliga a fer un anàlisi del què es pensa, fer un argumentari i obtindre un resultat, què pot servir per seguir envant o per canviar de pensament o acció.
I crec que a tots ens va fer una micona d’enveja, la veritat.
Parlàrem de l’avaluació de tot això, i de què possiblement el vertader problema és “avaluar allò intangible“, perquè tot el què deim què es podria “ensenyar”, és difícilment puntuable.
Varem estar xerrant de lo difícil què és motivar a l’alumne, i al professor, què ha de plantejar-se una avaluació per objectius dels infants més què una avaluació per coneixements.
No sé si va ser en Mariano o el Martín, el què va tocar una altre clau què mou a l’emprenidor, què és comú als infants i què seria bó veure de quina manera es pot potenciar al cole, la tele, la ràdio, la familia… IL·LUSIÓ. Varem establir una similitud entre el profe i el cap, què ha demotivar per il·lusionar per emocionar, per mirar d’establir una relació de lideratge emocional que pugui fer que els infants (i els empleats) no tenguin por a decidir i a acceptar les conseqüències d’aquestes decisions.
Aquest lideratge emocional es basa en el respecte i la credibilitat (del cap d’un equip de feina o d’un profe), què duu a la confiança i empatia, què fa que se pugui “ensenyar” a escoltar, a mirar, a observar, a entendre… amb l’exemple. Aquests són els trets intangibles que podrien servir per avaluar al bon profe que podria avaluar els valors intangibles dels seus alumnes. Va, un cercle de valors intangibles que tots valoram en profes, amics, socis,companys i que per molt que intentem no conseguim “objectivitzar”.
Intentant aclarir què se podria impartir a aquesta “educació per la ciutadania”, sen’s va ocórrer idiomes a tope, criticar i qüestionar fets què es tenen per certs, treball en grup, avaluar per fases i ensenyar a treballar per projectes (establir fites, objectius, fases…), ensenyar a competir com a millora personal…
Varen sortir per primera vegada la paraula ANARQUIA. Un emprenidor té un punt anàrquic, de no acceptar normes ni regles, i és això mateix el què permet innovar, tenir idees noves sobre coses dades per certes.
Varem parlar sobre mètodes educatius, si són o no rígids els plans d’estudi, de fins a quin punt els profes es poden prendre llibertats per anar introduïnt certs aspectes “d’empreneduria” als temaris, de lo important què és per un “emprenidor” acceptar què res es cert i sentir-se segur en la inestabilitat…
Gràcies a Martín Millán Llull, Guillem Barceló, Xim Almendro, Toni Mascaró, Mariano Sbert, Bernat Català, Toni Roig, Jesús Cortés, Patri Bárcena, Pau Buades, Potti, i a Paula, del Nàutic.
I, permeteu, ja sé perquè m’agraden tant aquestes xerrades: cada un de noltros xerram desde JO. La primera paraula què sol sortir de la boca de cada un de noltros és JO o a A MI o M’HA PASSAT… L’experiència personal és la més valuosa per cada un i pels altres, i fer sessionetes de 10 – 12 persones que amb tota confiança xerren d’un mateix sense passar pena de què sel’s jutji o sel’s malinterpreti, és, possiblement, de les coses més interessants què em pot passar.
Una al Nàutic per deixar-mos aquest espai fantàstic i, una altre vegada, als assistents què em permeten aprendre de la seva experiència.
I, com què actualitzo tard, com sempre, avui hae vist aquest post on donen 10 motius pels quals val la pena emprendre… I està molt bé!
La foto és de Jesús Cortés! =D
Tonapou 