De saturació turística i altres herbes

Aquesta setmana ha ecsplotat la saturació turística de Mallorca. No sé si hi ha més gent que mai, però si es comença a saber que hi ha més cotxes de lloguer, més consum de benzina i més gent per tot i no sols a les zones turístiques.

Probablement per això la gent es sent més invadida: hi ha més gent per tot. Els que som de S’Arenal no tenim cap problema, per cert, hem viscut sempre invadits.

Es culpa al lloguer turístic (i em pareix una gran errada) i es posa damunt moltes taules el problema dels recursos naturals, la sostenibilitat i la convivència amb els illencs (aborígens o no, que dels primers en quedam poquets).  Aquests problemes estan damunt la taula dels professors de la UIB des de fa almenys 25 anys. Vaig començar turisme al ’91, vaig acabar al ’94 i aquests temes ja eren objecte d’estudi com a futur problema. També n’hi havia d’altres com què fer per procurar que els turistes i visitants que venguessen a Mallorca fossen de Mallorca i no del tour operador, i amb això tampoc hem sabut fer res vàlid… I amb la insatisfacció del client que venia i dormia aquí per dos duros i que pagar (llavors en pessetes) 30€/dia per lloguer de cotxe els pareixia un excés, per no parlar de dinars i sopars i tal.

De fet, part important de la problemàtica (i l’èxit?) del turisme a Mallorca és que es ven a través dels intermediaris. Maldament diem que ja no compren als tour operadors i ho fan a les OTA (Online Travel Agencies), moltes d’aquestes ja estan comprades per un tour operador dels grossos, per tant, tot va allà mateix. I això no ho hem sabut revertir.

Tal i com jo ho veig, l’autèntica saturació turística l’hem assumida des de fa anys i no des de qualsevol dels punts de vista anteriors. La saturació turística l’hem acceptada i assumida i “aprofitada” quan no hi ha activitat social que no s’enfoqui al turista.

Es fa per desestacionalitzar i dotar l’oferta complementària d’activitats culturals, socials o esportives i que no tot sigui sol i platja. A més els darrers anys pel rollo de la crisi sols promoció turística té algun dobler mentre cultura té els pressuposts molt minvats. Però crec recordar que quan algú montava un projecte que volgués tenir certa rellevància i suport institucional, sigui del tipus que sigui, havia de tenir punts clarament dedicats al turista. Està clar que també els locals ens n’aprofitam, però hem anat cedint els matisos i interessos que podrien fer que estàs enfocat la societat local.

I sempre dins el que pens i el que record (no me n’he anat a cercar por las internets), el que subsisteix són les activitats fetes sense pretensions, enfocats al públic local que pogués estar-hi interessat i que (a la menuda) fa pedagogia, educa, ensenya i dóna consistència a iniciatives que esdevenen un atractiu pel visitant. Però no a la primera ni la segona ni la cinquena edició i no de forma massiva, sinó a la menuda també. A poc a poc. I potser esdevé un atractiu turístic, però l’activitat estarà assentada, tendrà ànima, públic local i integració a la societat. Em venen al cap els festivals de jazz varios i els festivals de música clàssica. Molts a pobles.

I sense festivals ni grans coses. S’altre dia vaig saber que la mare d’una enginyera d’Hotelbeds (veneçolana) li havia demanat com podia anar a noséquin poble perquè hi havia una trobada de noséquin tipus de randeta. Ella ho havia vist per internet i hi volia anar. Fabulós. Si de 40 senyores cada any arriben 8-10 senyores més de diferents llocs amb interessos comuns i formes de fer i cultures diferents… socialment no té preu. I dic senyores perquè mai he vist cap senyor fent randeta ni en sé de cap.

El turisme sostenible al qual aspiram passa per diverses coses i crec que entre elles n’hi ha una moooolt difícil, que és atreure a un visitant que vengui perquè tenim sol i unes platges meravelloses, infraestructures que aguanten tot, una planta hotelera renovada (que hem pagat tots un poquet) seguretat política i social i un índex de perillositat molt baix. Aquestes persones ara són clients del touroperador.

Entre les coses molt difícils però que sí podem fer nosaltres hi ha (i ara tirau-me pedres) incloure l’economia col·laborativa al model econòmic, fiscal i de convivència, en pensar més en el teixit social de cada illa, en tirar envant seriosament iniciatives de visibilització de petites iniciatives lúdiques, establint ajudes i accions com aquesta de l‘idi per visibilitzar i potencia el consum del d’economia productiva, fomentant l’associacionisme… A nivell cultural, EiMA un petit festival fet amb la gent del poble i arreladíssim al territori que ha tengut l’edició zero enguany. O Cíclop, festival de teatre visual, també a l’estiu, que crec que és hereu d’altres iniciatives de teatre de carrer. O creuar molt els dits perquè En Sebas i En Joan no se cansin produïr discos ni de montar festivals de música, com el proper Solarnit. I me vé això al cap casi sense pensar, que és el que tenc al meu entorn. Segur que hi ha gent a altres entorns que “hacen cosas” per nosaltres que poden esdevenir “oferta turística” però no té la visibilitat del “producte turístic”.

Els doblers i les ajudes d’això no vénen de turisme, vénen de cultura que tanmateix en treuen d’on no n’hi ha. I els recursos de les ganes d’aquetes persones en disseminar allò que estimen.

No faran que vengui turisme a cascoporro, tanmateix parèix que no el volem. Però aquestes coses sí faran que es pugui canviar la percepció de què és Mallorca i quan els ttoo mirin a Croàcia per dur-hi als seus clients, nosaltres podriem tenir prou visitants per poder sostenir la indústria i infraestructures que tenim.

Darrerament també es xerra d’una ecuació que no record bé… El tema és que per millorar la competivitat hem d’incrementar el PIB Balear i hi ha alguna variable (no record en quin moment entra) que és la diferenciació del producte turístic. Això surt d’un dels estudis de la Fundación Impulsa (no l’he anat a cercar). La diferenciació del producte turístic com jo el veig, en el temps de multinacionals, es defineix per aquest teixit social que ara és invisible. I no es tracta de fer-lo visible per tenir més turistes. Es tracta de tenir una societat pro-activa, a poc a poc més cultivada i amb una entitat tan pròpia que per molts de plans miralls que hagin fet totes les places dels pobles iguales o per molt de zaras que hi hagi per tot, transpiri el nostre tarannà.

I no necessàriament a Palma.

Què podria passar si part del pressupost de promoció turística es treballàs conjuntament amb cultura i indústria productiva? Ara mateix es dona suport a tot el que pugui interessar al turista i, després, “la resta”. I si els plans estratègics anasssen junts integrant de veres a la ciutadania dins la indústria no des de l’exclusió sino des del recolzament?

El turisme sostenible, témome, passa per treballar molt en la societat local, en aflorar inquietuds de cada illa, en allò que no pareix que influeix perquè els tour operadors omplen avions i hotels, però que va influint i ens prepara per quan hi hagi temps millors per altres zones mediterrànies on els nostres hotelers ja tenen terrenys. Hi ha gent per tot, hi ha negoci per tothom. És el moment de començar a ser orgullosos i egoistes.

Crec.