Gyula Budai

Edu_Ni_Gyula

En Gyula és mort. Ha mort un dia d’aquests passats a Hongria, d’on va venir aquí a tocar la trompa solista a la simfònica. 

Era el tipo més guapo i encantador que he conegut. I n’he conegut una partida. I bona gent. Molt bona persona. D’aquestes bones persones, però, enclaustrada en una vida suïcida que era capaç d’arramblar amb què fos simplement per fer coses “transgressores”.

Mentre va tocar la trompa de solista em vaig sorprendre sovint mirant arreu dels músics per saber quin instrument era el que sonava. Perquè no sonava a trompa allò… Sonava a fusta. Tenia un so i un fraseig càlid que t’acaronava… Amb tot lo desastret que era tocava sense pifies i escarrufava quan trabucava a l’instrument lo que ell podia donar i era. Per gran enveja de en Nigel que toca sense pifies i escarrufa quan trabuca a l’instrument el que ell pot donar i és, però passa una nerviada… no sé fins a quin punt el deixa disfrutar tot el que ens fa disfrutar a nosaltres…

Feia anys que no el veia a En Gyula. Feia anys que va deixar de tocar i tenia la baixa definitiva per un tema de noséquina malaltia de músic. Feia no tants anys havia tornat al seu país. Les notícies que teníem no eren bones. Possiblement alcohòlic de feia temps li va pegar un parraque i el seu cosset d’ex-efebo de bellesa extrema no va aguantar l’envestida.

I ara, sols ara que no hi és ni el tornaré a veure i avui que he estat de bajón, em ve al cap el que va fer per jo i amb jo, i com sense ell saber-ho és de les persones que ha contribuït a fer que jo sigui com som. 

Sorprenentment, En Gyula va ensenyar-me a estimar. A estimar-me. A estar bé amb mi. A estimar-lo a ell, clar, però això era senzillíssim. A tractar amb homes d’igual a igual. A disfrutar de la intimitat amb confiança i complicitat o no val la pena. A demanar. A reclamar. A donar. A escoltar. A amollar-me. A entendre altres cossos. A entendre el meu. A entendre’m a mi. No del tot, no vos penseu, que encara no m’entenc. Però a un moment donat sí em va obrir un món de versions de jo mateixa que no ha fet sinó créixer.

Fou de les persones que m’ensenyaren a allunyar-me de coses que m’agraden si no me fan bé. Ell! Que quan veia una cosa que podia no fer-li bé s’hi tirava de cap… Li contava coses meves i me responia amb una claretat i intel·ligència que xocava amb el que ell feia. Li feia molta gràcia jo… 

En Gyula és el tipo guapo de la dreta a la foto. El tipo guapo d’enmig és En Nigel. El tipo guapo de l’esquerra és N’Eduard.

N’Eduard i En Nigel m’acompanyen i ho faran sempre maldament no ens veiem gaire. Potser ells no ho saben, però com a aquesta foto m’aguanten des de l’altra punta del Passeig Marítim. Me donen vida sols existint a l’altra banda del Passeig Marítim.

I faria el que fos perquè segueixi sent així molt de temps. 

La foto té vint anys. Tot aquest temps ha estat penjada a ca nostra ben a la meva vista i de qualsevol manera: amb pinces, agulles, tatxetes, cel·lo, postits i fins i tot xiclets. I així està de feta polç i destenyida. A veure si demà, amb llum natural, li faig una foto més digna. Hauria de cercar els negatius de les festes que feien els músics… érem tots tan joves! Varem riure tant i ens ho varem passar tan bé aquells anys!

Se l’enyorarà molt al guapo pocavergonya… Ja me falta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s