Amistat

11 anys.

Arribar morta i rebentada a ca una amiga que coneixes de fa 11 anys. Que des del primer moment m’ha obert les portes de ca seva i de la seva ànima. Que la casa és a Barcelona i em permet venir-hi quan vull perquè tenc casa, menjar, rentadora, espatlles sobre les que plorar i taules sobre les que riure… una llar.
Som el que som i com som gràcies a la seva ànima.

Anit vaig arribar trista, cansada, amb mal d’esquena, basques de la puta menopausa o què sé jo. M’esperaven al 68. Ella i els parroquians habituals. I Na Cala, una llebrera divina. Em varen acollir com una parroquiana més. Xerràrem de sèries. Riguerem. Parlàrem de París i d’art. Na Roser fumava defora.

Pujarem a casa i em va fer botifarra amb puré de patates.

Dic sempre que som el que són els meus amics. Són els que em sustenten. Els que m’aguanten. Són els ulls dins els que em mir quan no sé ben bé per on tirar. Són els que procur no abandonar i correspondre.

Na Roser i Na Tere són dues de les, posem, quinze persones que sent realment properes. De les que estim de veres. Les que no veig manera de subsistir si no hi són. El que fan per jo és el visible, el de la casa. Allò que no es veu i fan les quinze és aguantar-me. Mantenir-me. Són puntals.

I no hi ha manera de correspondre això.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s