Començ cap de setmana d’una setmana laboral rarita tocant amb el meu futur profe de flauta. Recent tornat de Nîmes. Ell ha tocat octavant i jo lo escrit. Ell totes les notes amb un so càlid i punkarríssim i jo, per davall, una de cada quatre. Sorprenentment hem empastat.
Aquesta setmana he tengut visites de colegues semidescconeguts i trobades amb amistats antigues. He tengut reunió amb APAIB i el cap me bull. He tengut un reglasso que se m’ha juntat amb la ressaca de la lluna plena. He tengut marrons laborals i molta son. He tengut epifaníes i m’he aixecat alguna crosta que no estava seca al meu coret esqueixat. Ha fet sangueta però ho surarem.
La flauta de’n Vicens m’ha desembossat. Hem xerrat i rigut. I ha tocat. Molt. I algo me deu estar passant perquè m’ha fet ganes de tocar més la flauta i no de rompre-la en quatre trossos.
En arribar a casa un veï estava escoltant una versió extranya de L’Estiu de les 4 estacions de Vivaldi. Sonava a Casiotone. No sé si d’alguna peli o algún videojoc… I he descubert que no tenc cap disc de les estacions! He posat peces de piano de Fauré. Me txiflen.
I aquí estic. Actualitzant des del llit, sense ulleres i amb En DD roncant damunt la meva espatlla esquerra. I tenc fred als braços i m’hauré d’aixecar a posar-me calcetins…
Demà serà un altre dia.
Tonapou 