Aquesta foto deu tenir 25 anys aprox. En Tià duu el premi Salvador Espriu que li varen dar per Rafel. Jo, encara ara, no en puc estar més orgullosa i ha plogut molt.
Pot ser la va fer en Miquel, o Na Bàrbara, els amis de’n Tià que estudiaven a Barcelona. El record allà, alt, magre, llegint un discurs que no record què deia però estàvem s’al·lota (jo) i els dos amics que no podiem ser més feliços. No record gaire cosa… Supòs que dormirem a Ca Na Bàrbara o ves a saber… Record badar per Barcelona com si ens haguessen apallissat dels nervis i feliços i contents. Orgullosos que no copàvem.
No tenim gaires fotos junts En Tià i jo. Jo sempre les feia i mai m’agradava sortir. Eren altres temps… Possiblement si hagués sabut que la fotografia és documentació també per jo hagués sortit a més retratos…
I que digui que l’amor no ho pot tot… me sap greu, però no ha viscut. En Tià i jo, junts, hem estat invencibles. Probablement encara ho siguem!
Gràcies per tot, sempre, Tià.
Tonapou 