I si demà exploten twitter, facebook i instagram?

Si d’un dia per l’altre explotàs twitter, facebook i instragram a pocs ens sorprendria.

Sovint s’han tancat plataformes. Mai d’un dia per l’altre. Sempre solen donar uns mesos de marge per a que les persones puguin descarregar la informació que hi han pujada: fotos, vídeos, escrits… Però facebook està demostrant, a la fi, que el seu negoci és la venda de les nostres dades per damunt del nostre dret a la privacitat si fa falta. Twitter va fent modificacions a la plataforma però no tenc clar que sabin encara quin és el seu model de negoci. Van canviant coses, però no sé jo… Instagram té el mateix model de negoci que facebook.

A Ca’n Zuckenberg els quedarà whatsapp que ja ha hagut de modificar el tema de reenviar missatges pel tema de la propagació dels fake news.

Ara mateix facebook, twitter i instagram s’han convertit en la primera font d’informació de la ciutadania. Ja sigui de forma directa perquè en som usuaris o de forma indirecta perquè es mitjans de comunicació es fan ressò del què s’hi publica. 

El menys rellevant és el que publiquen maniquís, actors, actrius, escriptores… o noves celebrities (probablement més efímeres que actors i actrius) tals com blogguers o youtubers o instagramers o qualsevol plataforma nova. Generen noticies amb les que s’omplen minuts, articles clickbaitians respecte el què fan o diuen o si tal i pasqual diuen que no estan junts però pujen fotos geolocalitzades d’allà mateix… Durant molt de temps no va sortir del tema de vida social.

Però no sé ben bé quant gran part de noticies polítiques i econòmiques també surten de xarxes socials.

Tenc la sensació de que aquí a Espanya va començar quan Rajoy va veure que fent declaracions unidireccionals la cosa era més senzilla. I que fent-ho tampoc hi havia grans daltabaixos. El seu equip es va sentir més còmode fent compareixençes on els periodistes havien d’assistir i veure’l per la tele. La gent, ja siguin professionals periodistes o la ciutadania que rebem els missatges a través de qualsevol canal, tenim un sol missatge a qualsevol canal.  Les professionals de la informació sols poden traslladar un missatge, no han pogut demanar. Si demanen, la resposta és: ja ho he dit a twitter. 160 caràcters. Paraules elegides. Contades. Poden ser clares o poden ser ambigües. I la resposta a la pregunta que sel’s fa és: ja ho he dit a twitter. 

Au, ja t’aclariràs. 

La sensació de que això s’està extremant vé amb Trump, que ha fet de twitter el seu únic canal de comunicació. Maldament es queixi de que li banejen twits i el perjudica ha usat tant twitter com facebook de la millor manera possible: segmentant i resegmentant missatges assegurant-se de que arribin a la gent que li interessa de la zona que li interessa. Ha escampat noticies esbiaixades (fake news que se’n diu) que a un canal unidireccional no ha tengut qui li rebatès cara a cara. Sí a través de les xarxes socials.

Però sabeu què passa? Que sols periodistes a entrevistes, a compareixences o a articles documentats poden aclarir, puntualitzar o inclús contradir declaracions. De Trump, de Salvini, de Pedro Sánchez o a qui sigui. 

Ja no són noticies sobre el bikini, la festa o la parella d’una o altra persona. Són noticies sobre política nacional i internacional. Per si vos ha fet peresa fer click als enllaços del paràgraf d’abans que són d’aquests dies. Un, de fet, d’ara mateix.

  • El de Trump és una noticia sobre una congressista demòcrata americana que no va poder entrar a Israel ni a veure a la seva padrina. Des del principi. Trump publica un tuit on manifesta que seria un símbol de debilitat si el govern d’Israell deixava entrar a dues congressistes democràtiques. I Israel diu que vale, que ells seran mil coses però febles no. I una de les congressistes diu que vale, però és que ella vol anar a veure a la seva padrina que està major. I Israel diu que vale, que no són febles ni inhumans i li diuen que pot anar sols a veure a la padrina (a Palestina, per més INRI). El motiu del viatge de les congressistes era anar a veure assentaments a Palestina i la congressista, quan va veure tan restringida la seva maniobra va dir que no hi anava. I Trump tuiteja que la que sortia guanyant és la seva padrina que no l’hauria de veure. Això, fa 5 anys hauria estat un conflicte diplomàtic: com pot ser que no deixin entrar a congressistes americanes per comprovar què passa als assentaments palestins? Idò ara el president és qui provoca l’incident. I no és sols internacional. Ara també ho és nacional, clar, que ha afavorit que dues congressistes contràries no puguin fer la seva feina. 
  • Les de Salvini i Pedro Sánchez están relacionades.  A arrel de l’acollida de l’Open Arms que fa 16 dies que té a aprop de 200 persones i que autoritzen el desembarc a cap lloc europeu va tenir amb Ada Colau a twitter i els mitjans se’n varen fer ressò. I mentre cercava aquest tema resulta que en Pedro Sánchez ha autoritzat que l’Open Arms arribi a Algeciras i ho ha dit a twitter. I Salvini li ha contestat a twitter també. Perquè ara i no fa quinze dies, se li podria demanar a Pedro Sánchez. Què pensa que guanya Salvini (en campanya electoral) desobeïnt als tribunals que l’obligaven a permetre l’arribada a un port italià (el port segur que estava més aprop) també se li podria demanar. Però tot queda a twitter.

Els mitjans aniran plens d’això, però no hi ha preguntes, no hi ha matisos, no hi ha explicacions… Conjetures. S’ompliran les tertúlies a ràdios i televisions. 

A nivell autonòmic també va així, ojo. Declaracions a facebook i twitter. I les seves respostes, clar. Sense filtres, això no té perquè ser dolent, però també sense possibilitat de que les persones que no usen aquestes plataformes puguin tenir informació contextualitzada. O al revés, que se contextualitzi la informació molt esbiaixada perquè no s’ha pogut parlar amb els responsables polítics. Aquesta noticia n’és un exemple. Video d’un tipo que diu que la posidònia embruta. Xiringuito que diu que palma pasta per la posidònia. Se trobar una escusa per retirar la posidònia. 

Cada vegada hi ha més assessors acompanyant al directores generals i conselleres. Pens que la pluralitat de canals i que cada persona pot respondre (si vol) directament pot fer por a que se contestin coses poc adequades, però no se suposa que tenen una composició global de la seva àrea?

Tornem a l’inici:  què passa si peten aquestes plataformes digitals? D’on treuen els mitjans les noticies? Qui farà preguntes? Amb lo minses que estan les redaccions, la figura clau seria l’editor, però com li farien arribar les noticies? Els comunicats i convocatòries, segons paréix, cada vegada tenen menys importància. Editors i caps de secció podran tornar treballar amb la seva lògica i criteri i no de qui tengui més tuits o retuits.

Potser, sols pot ser, la política seria un entorn saludable i no comunot i ximple. I el periodisme tendria el sentit que té. 

Me xiflen les xarxes socials però m’agradaria molt estar mig any sense elles. A veure què passaria.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s