2020. Primer any de la primera pandèmia

Qualsevol diu que el 2020 no me cau especialment malament.

Vale que la pandèmia no ajuda. El virus ens ho ha posat malament i ens ha encarat amb totes les nostres febleses atacant els fonaments socials i econòmics.

No ens podem veure ni tocar. No ens podem acaramullar. És molt contagios però no contagia a tothom. I arriba a matar al mateix temps que hi ha gent a qui no li afecta.

Ens ha tancat a casa, a veure molt poca gent i sempre la mateixa i ens ha fet veure qui ens importa i qui no. I a qui importam i a qui no.

Es xerra de les conseqüències psicològiques per adolescents i no adolescents. De les implicacions de l’aturada del mercat laboral. A la gent que ja tenim un gran instint cavernari ens obliga a no abandonar-mos-hi. A les persones socials, els ho fa passar fatal enyorant la vida social (més o menys tumultuosa) que formava la seva rutina.

I ha mostrat què és el capitalisme i com impacta la deslocalització de fàbriques quan es necessita material essencial o no essencial després de dos mesos d’estar tancats.

Igual és això el que em fa ganes, veure com feim evolucionar el capitalisme basat en la producció absurda i el consumisme extrem. Si el feim evolucionar. O si seguim com abans consumint sense pensar.

Per a mi ha estat un any de molta feina. Em pillà el confinament com responsable de màrqueting a l’arabalears treballant sols amb el suport de Na Maleta i procurant ajudar a Jaume. I amb molta feina de representació a GSBIT. Després ConnectUP.

He alçat el peu del gas fa 3 setmanes i aquests dies no he fet res. Una experiència nova que he d’agrair al mal d’esquena.

Ha estat l’any de gastar-me una pasta en l’esquena i concloure que he de nedar mínim 1.500 mts 4 pics per setmana. Cosa que complica la vida perquè implica viure aprop d’una piscina. I no substitueix la necessitat de passejar cada vespre vora al mar hi hagi o no hi hagi lluna. Si la lluna va de creixent a plena, és pràcticament imprescindible.

Ha estat l’any de comprar una càmera de fotos de les de bien. De tenir més basques de les que puc aguantar. De conèixer a un dels homes dels meus somnis (em pensava que sols en tenia un que vaig conéixer fa 25 anys, però resulta que no). D’aprendre a amollar. De contactes amb esoterismes i espiritualitat i de tractar amb àngels, gurus, xamans o què sé jo, però gent amb una sensibilitat realment excepcional.

I del 2021 no esper gaire, pobret, com per sortir del rebufo que li deixa el 2020. Ens hi faran esser i serà més difícil que el 2020. Ara… al 2022. Allò molarà :)

Aguantem. Resistim. Llegim. Pensem. Ajudem. Deixem-nos ajudarar. Deixem un reconet per pensar en els altres. Sobretot en les persones que estan lluny i putejades per mantenir tot el que nosaltres tenim. Potser si miram una mica lluny conseguirem no trabucar la nostra felicitat en l’acte de comprar més que en l’acte de tenir. O, molt millor, en l’acte d’usar i compartir el que ja no usam més que en el de tenir coses que no hem de master o que ja no feim servir.

I encara no sé com ho pagaré però tornaré a la universitat. Drets Humans. N’hem de saber més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s