Refugis

20190414_140328-01.jpeg

Fa setmanes, o mesos, que cerc refugis. En trob a estones. Em pensava que havia trobat algún moment, però no. Em pensava que havia trobat algún espai, però tampoc… Jo segueixo cercant…

I ahir em va caure la possibilitat de tenir un refugi. Un espai amb jo mirant sense fer res més que mirar amb el caparrí dins un casco damunt un ferrot estruendorós.

Paréix un doi, però no poder fer res més que mirar, no haver d’elegir res. Elegir s’ha convertit en una constant massa constant en la meva vida. He de decidir tot. Qualsevol tonteria. No haver de decidir és un luxe ara mateix.

M’he enfilat de paquet a la Harleyarra de’n Jonnhy Rocketa. Perquè clar, no és sols una Harley, és la Harley de’n Jonnhy Rocketa. En Rafel Vaquer és un dels meus herois. Cada vegada que parlam (que afortunadament és sovint) me meravella. Encara record un sopar amb En Rafel i En Max que me va paréixer que ja me podia morir. Estava amb Guillem Bosch i ens miravem i no podiem llevar-mos la cara de tontos! Hem de dar suport als nostres herois locals!

Tornant als refugis… Per jo els moments de no decidir són totalment ZEN.

Fer des de Palma a Pollença per la carretera de la Serra creuant poblutxos i fent curves i sentint olor de benzina, oli i goma… És la meva manera de fer nores i poder-ho fer ha estat un luxe.

Damunt una Harley? Sí, damunt una Harley. Un moment zen damunt una Harley? Sí.

Una Harley no “fa renou”. Una Harley té un so molt particular de motor. I sí, m’agraden molt els renous de motor. I he anat asseguda damunt un motoraco. Sabeu que la gent escolta cuencos tibetanos? Idò a mí me posen a parir, però un motoraco fi me fa sentir a puesto. Aquí cadascú alinea els xacras com bonament pot…

Hem partit i a un moment donat va i me diu: te pos la música. New York, New York. Ha sonat New York, New York!

I ja… hem seguit amb aquell mastodonte amb rodes i dins el meu cap sols sonava New York, New York. Me sona que a un karaoke ja cantàrem o New York, New York o My way!

Frenades, adelantades, recol·locar-me a aquell seient que és com un sofà… i no fer res més que mirar. I cantar New York, New York. I procurar gravar amb el telèfon de’n Rafel. Si haguéssem caigut hagués pogut fer 75 voltes i caure per 18 parets seques, però la meva mà no hagués amollat aquella cosa vidriosa. Finalment he fet coses, però oyes… M’han mandat. Jo no he hagut de pensar. Remarcable anar amb un Senyor que te diu: no m’agraden les Harleys quan vas enfilat a una pedásho de Harley…

Per tornar he tornat amb la Harley amb Na Laura. Nada que ver el ferro ni la carretera ni res… He suposat que seria més moment zen perquè rodavem tot el temps per autopista i no hi havia opció a gravar ni a xerrar ni a ná perquè a 120km/hora ja me diràs tu…

I hem partit del Port de Pollença cap a Alcúdia damunt aquest altre ferro atronador per la carretera devora la mar… tota bucòlica jo mirant per damunt l’espatlla de Na Laura i cantant New York, New York para mis adentros.

Me veia a mi mateixa com l’alumna avantajada de Cati Fiol (*) fins que arribassem a Palma. Total, uns 45 minuts de trons davall el cul contribuïnt a fernores ni pensar res i a alinear txacras.

Això pensava jo.

Però no. El moment zen ha durat fins passat Inca perquè la Harley de Na Laura és divina però el seient d’acompanyant és petiiiit i no duu anses. I no me podia remenar perquè a 120 qualsevol remenada de cul ens envia a algún lloc desagradable… Total, que he descubert (després de dos anys de ioga) què se sent quan estàs assegut sobre els isquios. I ha estat una sensació especialment reforçada perquè el ferro de Na Laura està tope de rebaixat, amb suspensions casi inexistent i duuuur com una mala cosa. Encara els me sent els isquios…

He passat un dia estupendo… He rigut, he badat (molt), m’han duit i tornat i cuidat, he vist cares de gent que no havia vist mai. He sentit tremolar el meu cul damunt dues harleys diferents i encara tenc el cul dolorit. He vist motos de totes castes i colors. He ensumat benzina, oli i goma. He conegut a Alicia Sornosa. M’han donat dinar i barenar.

I ara vull una harley. Bé, no. Realment no en vull una. Realment vull colegues que m’enfilin a les seves Harleys per evitar que jo hagi de pensar. O de fer. O de qualsevol cosa. Vull colegues que, sense ells saber-ho i probablement sense pretender-ho, em facin de refugi. Vull seguir tenint colegues que em permetin que em posi a les seves mans.

Gràcies Rafel! Gràcies Laura!

(*) la meva terapeuta que ha intentant ficar-me al mindfulness amb escàs éxit segons el seu barem i un exitasso segons el meu. També estarà contenta de saber que ahir o despusahir, pens, vaig entendre què és “concentra’t en la teva respiració”. I la gent troba que jo som àgil.. si som més lenta que tot… =/

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s