Resulta que The Chic Organization fa soul.
En realitat, The Chic Organization fa lo que li dona la gana, però després de més d’una hora i mitja de fer música de tota casta i tota molt ben feta, per algún motiu Nile Rodgers ens va contar que fan música soul perque tota la música que fan la fan amb el cor i des de l’ànima.
Ell ja ens va advertir des del principi: “he fet música amb David Bowie, Diana Ross, Duran Duran, Madonna, Lady Gaga… I ho tocarem tot.”
I ho tocaren tot. Arreu. Com si fos la primera vegada que ho fan. Com si no fes 40 graus amb una humitat del 130%. Com si ells no fes 40 anys que traginen per damunt escenaris i hagin fet tot lo que se pot fer musicalment. Com si nosaltres no fossem un punt insignificant a una roca enmig del Mediterrani.
Pràcticament dues hores que ara pareixen irreals. No varen parar ni 10 segons de fer música. Quadrats, coordinats i impecables. Però també lliures, espontanis, divertits i generosos.
Però no va ser un show. No hi havia pantalles ni un gran joc de llums. Segur que a altres espais sí que n’hi ha. Per tant res ens despistava de l’objectiu: fer música popular. Música impecable per conmoure i ballar. A parts iguals.
Hi va haver moments d’autèntica eucaristia. Els meddley de Madonna amb l’anècdota que és tota una declaració de principis: ell va treballar amb Madonna al Like a Virgin i li va recomanar que el primer single hauria de ser el Material Girl però ella li va respondre algo així com a “no me toquis el pontet, serà Like a Virgin”. I va aclarir que, com que aquell era el seu show, ell faria lo que a ell li donàs la gana.
Material Girl, Like a Virgin, Notorious, I’m coming out… Crits i espants al Get Lucky, gent dient “no em pensava mai jo estar ballant a la Madonna que no vaig ballar fa 30 anys” i jo que encara no sé com no vaig morir mentre tocaven el Let’s Dance. I el món se va aturar quan es varen marcar el Gangster Delight. Però no va ser un concert de versions perque a més varen tocar tot Chic.
El fil conductor va ser We are family. No tant per la peça en sí tot i que va ser el punt de tornada recurrent, sino sobre la idea de comunitat, del grup com a unitat que es la base de la feina dels membres de Chic. Nile Rodgers lidera un equip que quan fa música es converteix en una banda compacta on ell es mimetitza essent un més dels virtuosos. És el frontman, per descomptat, però delega, cedeix, mostra, demostra i entrega l’autoritat distribuïda entre totes i tots.
I quan els tens davant, aprop, sentint els cops de bombo a la butza (el bateria és extraterrestre), movent la cadera damunt la línia de baix (el baixista és del mateix planeta que el bateria perque tenen el mateix idioma) i veient com se xerren mirant-se… te fiquen dins el seu equip.
Sols vaig un microemperò: més intervencions d’Audrey Martells. Audrey és la vocalista més “pop” per dir algo. De les dues, la que té més intervencions és Kimberly Davis. Té un xorro de veu amb un cos impossible tan a greus com a aguts. És la responsable de remetre al soul i al RnB. Però els momentets que Audrey va cantar varen ser una delícia.
I me va chiflar un moment, curtet, senzill però definitori. Nile Rodgers diu noséquè d’Eric Clapton entre cançó i cançó i se lia a tocar un parell de rodes imitant l’estil d’Eric Clapton, que no és qualsevol que s’hi pot atrevir. Al cap d’uns compassos diu: “ai, ara no sé perque he fet això… Sols per divertir-me.”
Idò això: 69 anys. Ha composat, produït i tocat lo més gran de finals del segle XX i lo que duim del XXI. I fa les coses per divertir-se.
He escrit això amb aquest video de fons
Quan consegueixi el presskit del concert posaré el nom de tota la banda, que no me fii gens de lo que m’està tornant internet ni wikipedia ni ná.
Nile Rodgers i The Chic Organization varen tocar dia 20 de juliol del 2022 a Port Adriano, estrenant el cicle de concerts d’aquest estiu. Gràcies! <3
PC: he abusat d’adjectius i coses d’aquestes que se repeteixen que segur que tenen un nom. Però és que no hi ha prou adjectius ni sinònims per descriure el concert!
Tonapou 