Ahir vaig anar por ahí. Feia molt que no sortia d’allò a fer una copitxuela i tornar a la puta hora. Entaconada, bolso gros i un ponxo que pesa com un mort i amb tres capes de roba que feia molt incompatible ballar o deixar a algún lloc una muntanya de trastos. Em vaig trobar a molta gent coneguda que feia molt de temps que no veia. Alguns un equivalent a 23 anys.
En aquells moments ens trobavem pel món. De festa, pels bars, algunes festes amb amics comuns… Obviament ens sonam molt i segur que haviem compartit balls i rialles.
Un em va dir que fins i tot un dia l’havia acompanyat a ca seva. Una nit, millor dit. Que se veu que sortiem del Casino o del Casinito i que el vaig acompanyar a Gènova. Jo ni me’n recordava… Ni pena de la vida…
Un altre em va recordar que malgrat veuren’s casi cada dia dues vegades (ell feia feina devora casa) haviem xerrat sols una vegada. Lo de xerrar amb desconeguts cap dels dos ho duia bé, se conéix. Jo li vaig fotre un paquet perque s’havien desfet d’un A112 i no l’havien venut per a peces. No me vull imaginar lo que li vaig dir i com, perque clar, per a mí l’A112isme és una religió. I de jujujujajaja el deguè posar fi jo. El cotxe era del seu germà, en realitat, i ell massa marge no tenia, però segur que va rebre igual.
Ara ja sabem qui som, d’on mos diuen i si ens trobam amb temps pel carrer ens ficarem a qualsevol lloc a arteglar el món, perque els dos són tipos ben fantàstics.
Tornant a casa va sonar el Boys don’t cry de The Cure. I gairebé sempre que escolt la cançó torn tenir 14 anys i estic sortint de S’Escàndol abraçada a Gonzal, un ex-cantaire de la Murta que record alt i pél roig. Els dos cantavem com a possessos sortint del bar caminant per damunt aquella acera estreta, perque era quan per primera línia de S’Arenal hi havia quatre carrils de cotxe i acera amb arbres/ palmeres o què sé jo què…
Ves a saber quins records tenc jo de molta gent amb la que m’he creuat. Igual que no vull ni pensar els records que té de mi molta gent…
Els records són una cosa ben extranya…
Tonapou 